Violant Bonet, Júlia Servera i Laia Barbero, son tres professionals que han treballat durant mesos en un projecte que es pot veure com un pas endavant en la manera d'abordar la conservació del patrimoni ferroviari a Catalunya.
El grup comparteix especialització en patrimoni industrial, però provenen de trajectòries diferents que s'han anat trobant pel camí. La seva feina combina sensibilitat històrica amb una mirada especialitzada en la preservació del llegat material i humà de la indústria.
A continuació podreu llegir com es desenvolupa la seva tasca i una reflexió sobre temes diversos, com el punt on es troba la conservació dels elements patrimonials d'àmbit industrial avui en dia així com la presència de la dona en feines lligades.
A mode de presentació, com us definiríeu?
Som treballadores autònomes especialitzades en patrimoni industrial. Venim de disciplines diferents (la Laia i la Júlia
vinculades al patrimoni arqueològic, i la Violant especialitzada en restauració i conservació d'escultura) però ens
hem trobat en un mateix punt: la necessitat de preservar el patrimoni industrial amb criteris rigorosos.
A Catalunya gairebé no hi ha especialistes en aquest àmbit. Vam començar a coincidir treballant en el Berguedà, un territori
amb una forta presència d'equipaments industrials, el qual ens va obrir camí en una disciplina encara poc desenvolupada.
Podriem dir que el patrimoni industrial ens va unir.
La intervenció en la 'Santa Fe' és, en aquest sentit, significativa. Fins ara no han existien protocols específics per
abordar el patrimoni ferroviari des de criteris estrictes de conservació-restauració, com sí que passa en altres àmbits
artístics o arquitectònics. Així que aquesta actuació pot marca un precedent. La Violant, de fet, va ser una de les primeres
professionals a intervenir en patrimoni industrial a Catalunya amb aquesta mirada metodològica, convertint-se en una figura
pionera dins del sector.
Com vau arribar al món de la restauració?
Laia:En el meu cas va ser gairebé una sorpresa. Inicialment volia dedicar-me a l'arqueologia, però el camí em va portar cap al patrimoni industrial. I és una decisió que celebro. M'ha permès obrir-me pas en una especialitat menys habitual i construir un recorregut propi, en un àmbit que encara s'està definint.
Júlia:
Per a mi ha estat una segona carrera. Sempre m'ha apassionat la història i el treball in situ. El patrimoni industrial combina les dues coses. Des de petita he sentit una fascinació pels trens; sempre dic que, en una altra vida, m'hauria agradat ser maquinista. Poder treballar avui en una locomotora històrica té, per a mi, una dimensió molt especial.
Violant:
Jo vaig començar estimant la pedra i el patrimoni històrico-artístic que veia a la muntanya, al Pirineu. Recordo perfectament el dia que vaig veure una restauradora treballant en un monestir romànic: em va impactar profundament. Volia ser bombera, però la restauració es va convertir en la meva opció B? i finalment en la meva vocació.
Què és el que més us atrau d'aquest àmbit?
La restauració industrial té una dimensió molt tangible. Ja que el resultat del treball sol ser molt visible, gairebé transformador, però podríem dir que el que realment les mou és la història humana que hi ha al darrere.El patrimoni industrial parla de la vida de la gent treballadora, de la mineria, del vapor, del ferro, de les jornades llargues i dels esforços col·lectius. És una història sovint invisibilitzada, una 'història des de baix' que forma part essencial de la nostra identitat.
Entendre el context d'una peça, interpretar-ne les empremtes d'ús, recuperar-ne la dignitat sense esborrar-ne el passat, és part fonamental de la nostra feina.
Quin ha estat el repte més important de la intervenció?
(Somriuen.) Sens dubte, el tender. I també la neteja de la caldera.Inicialment, la intervenció se centrava en la cabina. Però el tender presentava problemes estructurals i alhora que materials que exigien una actuació més una mica més profunda del previst.
Això va implicar replantejar el projecte i proposar un sistema d'impermeabilització i conservació preventiva pensat a llarg termini. La prioritat va ser sempre preservar els materials originals, intervenir el mínim indispensable i evitar afegits que poguessin alterar l'autenticitat de la peça.
S'ha aplicat un tractament específic del ferro i s'ha va dissenyat un sistema replicable en altres peces del Museu, amb la voluntat que aquesta experiència pugui servir com a model per a futures actuacions.
Un dels descobriments més impactants va ser l'entramat de fusta sota el terra de la cabina. Durant el procés de fuelització de la locomotora, aquesta estructura havia quedat amagada i afectada. En lloc de substituir-la (fet que hauria suposat perdre autenticitat) s'ha optat per consolidar-la i estabilitzar-la, pensant en la seva preservació futura.
Trobar restes d'ús, materials latents, rastres del seu funcionament, genera una sensació gairebé física, com si encara respirés...
Com valoreu la presència de les dones en l'àmbit del patrimoni industrial?
En el camp de la conservació-restauració hi ha una presència molt alta de dones, sovint també en llocs de responsabilitat. Però quan es tracta de patrimoni industrial (associat tradicionalment a eines pesants i esforç físic) els estereotips encara apareixen.'Noia, estàs segura que podràs fer això?' és una frase que han sentit més d'una vegada.
Treballem amb eines considerades 'dures' i ens embrutem. Un terreny històricament masculinitzat que, a poc a poc, va canviant.
'Al principi, quan anava amb casc en una intervenció, la gent em mirava com si fos un extraterrestre', recorda la Violant. Avui, aquesta imatge és més natural. I això també és un senyal d?evolució.
Ens podeu destacar alguns referents?
La Violant recorda una restauradora treballant en una pintura mural romànica que la va inspirar profundament. També destaca la figura de Conxa Bayó, precursora del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, que va inventariar les màquines de vapor del país, una tasca fonamental per entendre i preservar aquest patrimoni.La Júlia assenyala la Violant com a referent directe, i també la seva tutora de pràctiques, la conservadora-restauradora Mercè Gual.
La Laia destaca Cati Aguer, del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, per la seva capacitat d'afrontar grans reptes amb autonomia.
En un àmbit on no hi ha protocols establerts, sovint cal treballar amb prova i error. 'No hi ha fórmules màgiques. Som autodidactes i apanyades.' I aquest repte intel·lectual i tècnic és, alhora, un dels motors de la nostre professió.
Mirada de futur
El sector necessita més visibilitat. La restauració sovint queda en segon pla darrere d'historiadors de l'art, arquitectes o enginyers. En molts projectes de restauració industrial a l'Estat, ni tan sols hi ha restauradors al capdavant.Per això volem reconèixer especialment iniciatives com aquesta, Dones del Tren, que ajuden a divulgar una professió essencial per garantir criteris rigorosos de conservació i una mirada respectuosa amb l'autenticitat del patrimoni.
Preservar no és només netejar o arreglar. És entendre, documentar, decidir què es manté i què es transforma. És assumir una responsabilitat envers el futur.
