Aurèlia Rosell

Aurèlia Rosell


Amb motiu del Dia Internacional de la Dona, volem ressaltar un d’aquests oficis ja extingits, exercit des de l’inici per dones: el de guardessa o guardabarreres.

S’encarregaven de la vigilància dels passos a nivell i de l’accionament de les barreres per a protegir el pas de persones, carros i cotxes en un encreuament amb vies de tren.

En el Pas a Nivell del Museu es podrà veure des del 8 de març de 2022 la figura de l’Aurèlia de jove desenvolupant aquesta tasca.

Text de la seva neta confeccionar amb els testimonis de les seves filles:

La meva àvia materna es deia Aurèlia Rosell Palau. Va néixer al Vendrell el 25 de setembre 1912, era la petita de set germans. El seu pare, Jaume Rosell Carreras, carreter de professió, era també guardabarreres. La caseta del pas, així era com li deien, es trobava al mig del camps, a les afores del Vendrell, entre marges de pedra seca i bancals de garrofers. Just al costat de les vies, hi havia un hort, una figuera i un codonyar. La caseta era petita i austera amb l’espai just per guardar-hi els estris de feina, una cadira i una estufa per escalfar-se i passar el cru fred de l’hivern. A l’Aurèlia li agradava acompanyar al seu pare, fer-li companyia en les llargues tardes tedioses, jugar a l’hort i treure la bandera vermella per assenyalar el pas dels trens. Quan ell va morir el va substituir al pas a nivell. En aquest escenari l’àvia va conèixer el que seria el seu marit, un fogoner baixet i ben plantat que es deia Ramon Borrell Mateu. L’àvia era una dona, morena i forta; des de molt jove vestia de negre perquè en una família tan gran sempre s’estava de dol. En la foto del pas a nivell del Vendrell devia tenir uns divuit anys, tot i que el negre la feia semblar més gran.

L’any 1935 es va casar amb el Ramon que ja era maquinista i ella ja no tornaria a fer de guardessa, com que tenia bones mans per cosir va aprendre l’ofici de modista. Es van establir a Vilanova, al carrer del Col·legi. La casa feia cantonada amb el carrer de Correu i el carrer de Sant Felip Neri, estava ben situada a prop de l’estació. De seguida van venir les nenes. Primer l’Encarnació que es va endur el nom de l’àvia materna; després la Dolors i per últim la Roser. L’Aurèlia sempre estava enfeinada perquè l’avi passava llargues temporades a les màquines de vapor fora de casa, li preparava el menjar per a dos o tres dies i el posava en un cistell de vímet que portava a l’estació per donar-l’hi quan passava amb el tren. El cistell retornava a casa ple de taronges, cireres, mistela o avellanes segons el recorregut del tren. Quan l’avi arribava era una gran alegria per a totes, l’àvia s’afanyava a preparar-li el bany i rentar la roba bruta de sutge i greix que mai es feia neta del tot. L’àvia Aurèlia era ben coneguda al barri, sempre alegre i contenta li agradava cantar, anar al cinema i al futbol. El joc de la pilota es va convertir en una autèntica passió i ens dona bona fe del caràcter fort i emprenedor d’aquesta dona que va morir a l’edat de 55 anys al seu poble natal el dia Santa Teresa, per la Fira del Vendrell.

Mónica Rovira Borrell


A continuació, reproduïm algunes notes bibliogràfiques de les característiques d’aquest ofici:

Guardessa “… La incorporació de les dones, treballadores al ferrocarril fou immediata i va estar marcada per una clara voluntat discriminatòria de las companyies que van fer servir aquest fet per a cobrir jocs de treball amb sous més baixos que els retribuïts als homes en les mateixes condicions… les guardesses varen sorgir com a dones que feien una ocupació complementaria dels seus treballs domèstics sent aquest un inqüestionable reflex de la discriminació a la qual estaven sotmeses per la seva condició, no només per la qüestió salarial sinó també perquè no se les reconeixia personalitat pròpia ja que a les nomenclatures de les companyies apareixien com a senyora de, viuda de o filla de ... el uniforme que se’ls atorgà no podia ser sinó altre expressió més de discriminació tan per ser diferent dels homes, com per reafirmar el seu rol domèstic. A l’MZA consistia per a l’hivern en un davantal de llana Blau amb una franja carmesí i un mocador de llana blau, i per l’estiu es substituïa el mocador per un barret de palla amb cinta de color carmesí de 3 cm. A la companyia Norte l’uniforme es reduïa a una caputxa d’hule per cobrir l’esquena. En els primers anys de Renfe no es produeixen alteracions i l’uniforme seria el mateix que havia confeccionat l’MZA. En una data tant propera a nosaltres com és 1974, la categoria de guardessa és abolida, però no la discriminació, ja que lluny d’integrar a aquestes treballadores dins l’estructura regular, se’ls atorga com a guardabarreres un uniforme que no és més que una bata...”

Font: Història i Evolució de l’Uniforme Ferroviari.
Fundación de los Ferrocarriles Españoles, 1993-Madrid

“... el cas de les guardesses presenta algunes peculiaritats, ja que no només eren filles de pare o mare guardessa i pare ferroviari, sinó que habitaven a les caselles al costat de la via, sense llum elèctrica ni aigua, en molts casos. D'aquesta manera l'ensinistrament femení a la feina, el seu aprenentatge com a guardabarreres, es produïa dins del grup familiar. Per això, una de les dones entrevistades, contestava el següent en plantejar-li la qüestió de com havia après la seva feina: "ja era una rutina, jo ho havia vist tant des de nena!..."

Font: Les professions en Renfe. Un projecte d’història oral. Pilar Diaz, Pilar Domínguez, Pilar Folguera, José María Gago. Seminari de Fonts Orals.
Fundación de los Ferrocarriles Españoles, Aranjuez 2001.

 

fake rolex fake rolex replica watches