Text de la seva neta confeccionar amb els testimonis de les seves filles:
La meva àvia materna es deia Aurèlia Rosell Palau. Va néixer
al Vendrell el 25 de setembre 1912, era la petita de set germans.
El seu pare, Jaume Rosell Carreras, carreter de professió, era
també guardabarreres. La caseta del pas, així era com li deien,
es trobava al mig del camps, a les afores del Vendrell, entre
marges de pedra seca i bancals de garrofers. Just al costat de
les vies, hi havia un hort, una figuera i un codonyar. La caseta
era petita i austera amb l’espai just per guardar-hi els estris
de feina, una cadira i una estufa per escalfar-se i passar el
cru fred de l’hivern. A l’Aurèlia li agradava acompanyar al seu
pare, fer-li companyia en les llargues tardes tedioses, jugar a
l’hort i treure la bandera vermella per assenyalar el pas dels
trens. Quan ell va morir el va substituir al pas a nivell. En
aquest escenari l’àvia va conèixer el que seria el seu marit, un
fogoner baixet i ben plantat que es deia Ramon Borrell Mateu.
L’àvia era una dona, morena i forta; des de molt jove vestia de
negre perquè en una família tan gran sempre s’estava de dol. En
la foto del pas a nivell del Vendrell devia tenir uns divuit
anys, tot i que el negre la feia semblar més gran.
L’any 1935 es va casar amb el Ramon que ja era maquinista i ella
ja no tornaria a fer de guardessa, com que tenia bones mans per
cosir va aprendre l’ofici de modista. Es van establir a
Vilanova, al carrer del Col·legi. La casa feia cantonada amb el
carrer de Correu i el carrer de Sant Felip Neri, estava ben
situada a prop de l’estació. De seguida van venir les nenes.
Primer l’Encarnació que es va endur el nom de l’àvia materna;
després la Dolors i per últim la Roser. L’Aurèlia sempre estava
enfeinada perquè l’avi passava llargues temporades a les
màquines de vapor fora de casa, li preparava el menjar per a dos
o tres dies i el posava en un cistell de vímet que portava a
l’estació per donar-l’hi quan passava amb el tren. El cistell
retornava a casa ple de taronges, cireres, mistela o avellanes
segons el recorregut del tren. Quan l’avi arribava era una gran
alegria per a totes, l’àvia s’afanyava a preparar-li el bany i
rentar la roba bruta de sutge i greix que mai es feia neta del
tot. L’àvia Aurèlia era ben coneguda al barri, sempre alegre i
contenta li agradava cantar, anar al cinema i al futbol. El joc
de la pilota es va convertir en una autèntica passió i ens dona
bona fe del caràcter fort i emprenedor d’aquesta dona que va
morir a l’edat de 55 anys al seu poble natal el dia Santa
Teresa, per la Fira del Vendrell.
Mónica Rovira Borrell
“… La incorporació de les dones, treballadores al ferrocarril
fou immediata i va estar marcada per una clara voluntat
discriminatòria de las companyies que van fer servir aquest fet
per a cobrir jocs de treball amb sous més baixos que els
retribuïts als homes en les mateixes condicions… les guardesses
varen sorgir com a dones que feien una ocupació complementaria
dels seus treballs domèstics sent aquest un inqüestionable
reflex de la discriminació a la qual estaven sotmeses per la
seva condició, no només per la qüestió salarial sinó també
perquè no se les reconeixia personalitat pròpia ja que a les
nomenclatures de les companyies apareixien com a senyora de,
viuda de o filla de ... el uniforme que se’ls atorgà no podia
ser sinó altre expressió més de discriminació tan per ser
diferent dels homes, com per reafirmar el seu rol domèstic. A
l’MZA consistia per a l’hivern en un davantal de llana Blau amb
una franja carmesí i un mocador de llana blau, i per l’estiu es
substituïa el mocador per un barret de palla amb cinta de color
carmesí de 3 cm. A la companyia Norte l’uniforme es reduïa a una
caputxa d’hule per cobrir l’esquena. En els primers anys de
Renfe no es produeixen alteracions i l’uniforme seria el mateix
que havia confeccionat l’MZA. En una data tant propera a
nosaltres com és 1974, la categoria de guardessa és abolida,
però no la discriminació, ja que lluny d’integrar a aquestes
treballadores dins l’estructura regular, se’ls atorga com a
guardabarreres un uniforme que no és més que una bata...”