Text de la seva neta confeccionar amb els testimonis de les seves filles:
La meva àvia materna es deia Aurèlia Rosell Palau. Va néixer 
				al Vendrell el 25 de setembre 1912, era la petita de set germans. 
				El seu pare, Jaume Rosell Carreras, carreter de professió, era 
				també guardabarreres. La caseta del pas, així era com li deien, 
				es trobava al mig del camps, a les afores del Vendrell, entre 
				marges de pedra seca i bancals de garrofers. Just al costat de 
				les vies, hi havia un hort, una figuera i un codonyar. La caseta 
				era petita i austera amb l’espai just per guardar-hi els estris 
				de feina, una cadira i una estufa per escalfar-se i passar el 
				cru fred de l’hivern. A l’Aurèlia li agradava acompanyar al seu 
				pare, fer-li companyia en les llargues tardes tedioses, jugar a 
				l’hort i treure la bandera vermella per assenyalar el pas dels 
				trens. Quan ell va morir el va substituir al pas a nivell. En 
				aquest escenari l’àvia va conèixer el que seria el seu marit, un 
				fogoner baixet i ben plantat que es deia Ramon Borrell Mateu. 
				L’àvia era una dona, morena i forta; des de molt jove vestia de 
				negre perquè en una família tan gran sempre s’estava de dol. En 
				la foto del pas a nivell del Vendrell devia tenir uns divuit 
				anys, tot i que el negre la feia semblar més gran.
				
				L’any 1935 es va casar amb el Ramon que ja era maquinista i ella 
				ja no tornaria a fer de guardessa, com que tenia bones mans per 
				cosir va aprendre l’ofici de modista. Es van establir a 
				Vilanova, al carrer del Col·legi. La casa feia cantonada amb el 
				carrer de Correu i el carrer de Sant Felip Neri, estava ben 
				situada a prop de l’estació. De seguida van venir les nenes. 
				Primer l’Encarnació que es va endur el nom de l’àvia materna; 
				després la Dolors i per últim la Roser. L’Aurèlia sempre estava 
				enfeinada perquè l’avi passava llargues temporades a les 
				màquines de vapor fora de casa, li preparava el menjar per a dos 
				o tres dies i el posava en un cistell de vímet que portava a 
				l’estació per donar-l’hi quan passava amb el tren. El cistell 
				retornava a casa ple de taronges, cireres, mistela o avellanes 
				segons el recorregut del tren. Quan l’avi arribava era una gran 
				alegria per a totes, l’àvia s’afanyava a preparar-li el bany i 
				rentar la roba bruta de sutge i greix que mai es feia neta del 
				tot. L’àvia Aurèlia era ben coneguda al barri, sempre alegre i 
				contenta li agradava cantar, anar al cinema i al futbol. El joc 
				de la pilota es va convertir en una autèntica passió i ens dona 
				bona fe del caràcter fort i emprenedor d’aquesta dona que va 
				morir a l’edat de 55 anys al seu poble natal el dia Santa 
				Teresa, per la Fira del Vendrell.
Mónica Rovira Borrell
 
               
			           
			           
			           “… La incorporació de les dones, treballadores al ferrocarril 
				fou immediata i va estar marcada per una clara voluntat 
				discriminatòria de las companyies que van fer servir aquest fet 
				per a cobrir jocs de treball amb sous més baixos que els 
				retribuïts als homes en les mateixes condicions… les guardesses 
				varen sorgir com a dones que feien una ocupació complementaria 
				dels seus treballs domèstics sent aquest un inqüestionable 
				reflex de la discriminació a la qual estaven sotmeses per la 
				seva condició, no només per la qüestió salarial sinó també 
				perquè no se les reconeixia personalitat pròpia ja que a les 
				nomenclatures de les companyies apareixien com a senyora de, 
				viuda de o filla de ... el uniforme que se’ls atorgà no podia 
				ser sinó altre expressió més de discriminació tan per ser 
				diferent dels homes, com per reafirmar el seu rol domèstic. A 
				l’MZA consistia per a l’hivern en un davantal de llana Blau amb 
				una franja carmesí i un mocador de llana blau, i per l’estiu es 
				substituïa el mocador per un barret de palla amb cinta de color 
				carmesí de 3 cm. A la companyia Norte l’uniforme es reduïa a una 
				caputxa d’hule per cobrir l’esquena. En els primers anys de 
				Renfe no es produeixen alteracions i l’uniforme seria el mateix 
				que havia confeccionat l’MZA. En una data tant propera a 
				nosaltres com és 1974, la categoria de guardessa és abolida, 
				però no la discriminació, ja que lluny d’integrar a aquestes 
				treballadores dins l’estructura regular, se’ls atorga com a 
				guardabarreres un uniforme que no és més que una bata...”
				“… La incorporació de les dones, treballadores al ferrocarril 
				fou immediata i va estar marcada per una clara voluntat 
				discriminatòria de las companyies que van fer servir aquest fet 
				per a cobrir jocs de treball amb sous més baixos que els 
				retribuïts als homes en les mateixes condicions… les guardesses 
				varen sorgir com a dones que feien una ocupació complementaria 
				dels seus treballs domèstics sent aquest un inqüestionable 
				reflex de la discriminació a la qual estaven sotmeses per la 
				seva condició, no només per la qüestió salarial sinó també 
				perquè no se les reconeixia personalitat pròpia ja que a les 
				nomenclatures de les companyies apareixien com a senyora de, 
				viuda de o filla de ... el uniforme que se’ls atorgà no podia 
				ser sinó altre expressió més de discriminació tan per ser 
				diferent dels homes, com per reafirmar el seu rol domèstic. A 
				l’MZA consistia per a l’hivern en un davantal de llana Blau amb 
				una franja carmesí i un mocador de llana blau, i per l’estiu es 
				substituïa el mocador per un barret de palla amb cinta de color 
				carmesí de 3 cm. A la companyia Norte l’uniforme es reduïa a una 
				caputxa d’hule per cobrir l’esquena. En els primers anys de 
				Renfe no es produeixen alteracions i l’uniforme seria el mateix 
				que havia confeccionat l’MZA. En una data tant propera a 
				nosaltres com és 1974, la categoria de guardessa és abolida, 
				però no la discriminació, ja que lluny d’integrar a aquestes 
				treballadores dins l’estructura regular, se’ls atorga com a 
				guardabarreres un uniforme que no és més que una bata...”