Museu del Ferrocarril
de Catalunya

Com neix la seva passió pel món del ferrocarril?
"La culpa la té l'Avinguda de Roma", diu amb un somriure. L'Enrique va néixer al cor de Barcelona, on els trens passaven tan a prop que marcaven el ritme de la vida. "Sabia l’hora pel tren. Cadascun passava a la seva hora i des de la meva habitació o el menjador els escoltava. Veia els trens des del balcó i la meva passió em portava a interactuar-hi sovint, fins i tot parlava amb els obrers; encara recordo baixar gairebé cada dia quan electrificaven la via. Sabia més que alguns d’ells!", recorda entre rialles. Amb només 16 anys ja formava part de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Barcelona. No es tracta d’una afició passatgera: és una vocació precoç i per a tota la vida.

Durant quant de temps ha estat recollint material ferroviari?
"Tota la vida!", afirma. La seva col·lecció va començar amb petits tresors: bitllets Edmonson que recollia durant els seus viatges a Tàrrega, on la seva mare tenia una casa. "Sortia de l'Estació del Nord, quan el tren encara sortia des d’allí. Als anys quaranta, vivíem una època marcada per la Guerra Civil Espanyola, anàvem a Lleida a comprar perquè la Ciutat Comtal estava devastada... abundava l’escassetat i el racionament era el pa de cada dia. A Lleida, com que era més agrícola, hi havia més menjar i de millor qualitat. Fins i tot recordo algunes dones que aprofitaven per portar menjar de ‘estraperlo’ amagat sota les faldilles i, abans d’arribar a l’Estació del Nord, el llençaven per la finestra als seus marits o familiars que l’estaven esperant, per por que els el confisquessin a l’arribada"... Era una altra Espanya, molt diferent de la que coneixem avui.
Aquells viatges van ser també el punt de partida de la seva col·lecció.

Què el va motivar a cedir aquest material al Museu del Ferrocarril de Catalunya?
"No ho puc tenir tot a casa, això és una utopia", reconeix. El seu desig era clar: trobar un espai on el seu arxiu tingués utilitat i futur. "He buscat on deixar-lo i crec que aquest és el lloc més indicat. Aquí es pot consultar, cuidar i compartir. Moltes d’aquestes peces estaran disponibles per primera vegada per a investigadors i públic. Això és el que volia."

Hi ha alguna peça amb un valor especial per a vostè dins la donació?
L’Enrique té una estima especial pels documents d’un projecte ferroviari que mai no es va fer realitat: la línia de tren de Mollerussa a Balaguer. "Vaig tenir a les mans el projecte sense executar, amb les tarifes previstes, els preus... ni Renfe el tenia!" El document, salvat de l’oblit gràcies a un industrial tèxtil que el va conservar i posteriorment el va donar al pare del Sr. Escribano (ja que volia desfer-se’n), ara forma part del fons documental del Museu. "Es va començar a construir, però al final es va cancel·lar. Gràcies a aquella acció que ningú va entendre en aquell moment, aquest projecte s’ha salvat", explica amb orgull.

Quin creu que és el paper dels museus, i en particular del Museu del Ferrocarril de Catalunya, en la preservació de la memòria ferroviària?
"Si es conserva alguna cosa del ferrocarril a Espanya, és gràcies als museus", sentencia. L’Enrique és clar: sense institucions com el Museu del Ferrocarril de Catalunya, la memòria ferroviària estaria en dificultats. "El Museu és l’únic que pot fer aquesta tasca. És fonamental que funcioni i continuï endavant."

Per acabar, una pregunta diferent… Si pogués viatjar en qualsevol tren de qualsevol època... quin escolliria?
No dubta ni un segon: "Qualsevol de vapor! I si em deixen llençar la llenya, ja sóc feliç." Per a l’Enrique, el veritable plaer es troba en l’experiència completa, una visió que reflecteix la seva manera de ser i de col·leccionar.

L’Enrique és un testimoni excepcional de la història del ferrocarril a Espanya. La seva generositat ha permès enriquir enormement el fons del Museu del Ferrocarril de Catalunya, que podeu consultar a les nostres instal·lacions o al catàleg en línia. Us deixem l’enllaç a continuació:
http://ffe.koha.medios.es/